RONDALLA - ELS AMANTS DE TEROL

PERSONATGES​: ARIADNA BEJAR (xiquets), LLORENÇ ANTÓN (Joan), ALFONSO (altre), RAÜL (Diego), MARIA VALLE(àvia).

Narrador (Raúl): Isabel es troba a casa de la seva àvia a Terol. Les dos estan gaudint d’un fin de setmana ja que els pares de Isabel es troben de viatge. La noia poc a poc es va interesar per la ciutat i va començar a preguntar a la seva àvia sobre aquest.

Isabel(Ari): Iaia, iaia. Quan de temps fa que vius açí?

Àvia(Maria): Ayy Isabel... filla meua... he viscut aci tota la meua vida. Qué no ho sabies?

Isabel(Ari): TOTA LA VIDA? I abans què fèieu, no tenien mòvils no?

Àvia(Maria): Abans tot era diferent, sempre després de sopar anàvem a la plaça del Torico i ens contaven historietes...

Isabel(Ari): Què dius? Que avorrit no?
Àvia(Maria): Avorrit? Era d’allò més divertit. Vols que et conte una historieta? Isabel(Ari): Contam, contam.

Narrador(Maria LA YAYA): Fa molts anys, molts molts anys, visqueren a Terol dues famílies els fills de les quals, Diego de Marcilla i Juan de Segura, van créixer junts. En arribar l’adolescència, va surgir el amor més gran que en la Terra mai ha existit.

Narrador(Maria): Joan venia d’una família molt adinerada. Mentre que Diego provenia d’una família més humil i menys afortunada. P​er la qual cosa, aquest, per ser mereixedor del seu amor, va marxar a la​ ​guerra, demanant a Juan que l'esperara durant cinc anys, prometent-li tornar ric o morir en l'intent.

Narrador (Maria): En eixe moment Diego anava a marxar-se en busca de l’aventura per fer-se ric i poder conquistar el seu amor, Joan.

Joan(Llorenç): Diego, no te'n vages.
Diego(Raúl): Ho senc amor meu, però mentre no tinga diners el teu pare mai m’acceptarà com al teu home, i raó no li falta, ja que, per cuidar d’una meravella com tu, faria falta tot l’or del món!

Àvia(Maria): A les hores el pobre home va marxar a la guerra per aconseguir enriquir-se, i per fi, ser digne de l’amor de Joan i l’acceptació del seu pare; però açò li va llevar més temps del que ell hi havia previst, i les coses havien canviat...

Narrador(Maria): El pare de Joan, al pas del temps, va decidir que el seu fill tenia que casar-se i va intentar fer entendre a Joan que Diego mai tornaria, que havia mort a la guerra i devia oblidar-se d’ell. Als pocs mesos el va obligar a casar-se amb umb una dona molt adinerat, Alfonsa, per tal de continuar amb la bona imatge de la família i així va ser com, a contra de la seua voluntat, Joan es va casar amb Alfonsa.

Cura(Ari): Avui estem reunits per formalitzar la unió dels nostres germans, Joan i Alfonsa. Joan, vols passar la resta de la teua vida amb Alfonsa?
Joan: Si... vuic.

Cura(Ari): Y tú Alfonsa? Vols passar la resta de la teua vida amb Joan? 

Alfonsa(Maria): Si pare, vuic.

Cura (Ari): Bé, pots besar al nuvi.

Narrador avia (Maria): El pobre Joan es va casar amb Alfonsa, i al cap de dos setmanes, Diego va tornar de la guerra, però, per aquell moment, ja hi era tard....

Diàleg:
Diego(Raúl): Joan! He tornat! He tornat de la guerra per tu! Per a casar-me amb tu ara que m’he enriquit, el teu pare acceptarà donar-me la teua mà i per fi podrem casar-nos i viure feliços per sempre!

Joan(Llorenç): Diego no.. És massa tard... Ja estic casat...

Diego(Raúl): NO! No és tard! Mai es pot fer tard per a uns enamorats! Dona’m un bes! Besa'm i veuràs com no és tard. Podem fugir junts i ser feliços!!!!

Joan: No Diego! No puc! Estic casat! És tard! És tard Diego! Ves! Ves i no fases açò més dur! (Joan fugeix)
Diego(Raúl): Joan! Joan torna! Per favor! T’estime! Un besada... Sols vuic una besada...

Àvia(Maria): Aquell pobre desgraciat va morir aquella freda tard d’hivern, suplicant una última besada del seu enamorat... I quan Joan es va enterar de la tràgica notícia va córrer, tan ràpid com mai ho havia fet a veure el cos del seu verdader enamorat. Joan li va donar l'última besada i va caure mort al seu costat.

FI.